L'origen: la Julia
La Julia venia d'una família benestant i portava la dansa a dins. El flamenc va ser una part fonamental de la seva vida i, durant una època, va arribar a compartir escenaris i tablaos amb algunes de les grans figures del flamenc d'aquell moment, entre elles la Lola Flores, amb qui va mantenir una amistat.
La seva escola va néixer lligada al flamenc.
Un lloc on la música, el ball i la tradició es trobaven, i on durant anys moltes persones van fer les seves primeres passes dins la dansa.
I llavors va arribar la Miren
Anys després, una jove ballarina va arribar a Barcelona amb una sòlida formació clàssica.
La Miren havia estudiat dansa a Bilbao, on va completar els seus set anys de formació en ballet clàssic i, posteriorment, es va acostar també a la dansa contemporània. Ja a Barcelona va continuar formant-se i va entrar en contacte amb alguns dels noms més importants de la dansa d'aquella època.
Va ser llavors quan va arribar a l'escola de la Julia.
La professora de ballet clàssic havia deixat les classes i la Miren hi va anar a fer una prova.
La Julia la va veure ballar.
I no va tenir gaires dubtes.
«Et prenc.»
Aquella prova va ser el començament d'una amistat que acabaria canviant per sempre la història de l'escola.
Molt més que professora i alumna
Amb el temps, la Julia i la Miren es van fer grans amigues.
Quan la Julia va començar a fer-se gran, la Miren l'acompanyava a casa després de les classes. Caminaven juntes des de l'escola cap a Les Tres Torres i, quan el trajecte es feia massa llarg, la Julia simplement li deia:
«Amb què em deixis al taxi, ja estic.»
I la Miren l'acompanyava.
Així, entre classes, converses i tornades a casa, va néixer un vincle que va anar molt més enllà de la dansa.
Fins que un dia la Julia va morir.
I va deixar l'escola a mans de la Miren.
No va ser només un traspàs.
Va ser un llegat.
La confiança d'una dona en una altra. La història d'una escola que passava d'una generació a una altra. I la decisió de mantenir viu un lloc que havia format part de tantes vides.
Una història que continua
Des de llavors, la Miren ha mantingut les portes de l'escola obertes durant més de quatre dècades.
Hi han passat generacions d'alumnes, professors, famílies i ballarins.
El flamenc va donar pas també al ballet, al jazz, al claqué i al teatre musical. L'escola va anar creixent i transformant-se amb el temps, però conservant una cosa essencial: l'esperit d'una escola de barri on les persones es coneixen, creixen i comparteixen el seu amor per la dansa.
Avui volem continuar escrivint aquesta història.
Perquè després de més de 40 anys, l'escola no comença de zero.
Continua.
Continua amb noves classes, noves generacions, nous professors i nous somnis.
Però també amb la memòria de qui hi va ser abans.
La de la Julia. La de la Miren. La de totes les persones que alguna vegada van creuar aquestes portes.
I potser, d'aquí a molts anys, algú tornarà a mirar les fotografies d'aquesta època i pensarà:
«Jo també vaig formar part d'aquesta història.»
Més de 40 anys ballant juntes.
I encara ens queda molt per ballar.
